You are not logged in
Log in
Sign up

Pedro Nolasco de Sentmenat y de Vega. Marqués de Gironella

Deceased
Info
Events

Immediate family

Dª María Luisa de Sans y Sala y de Gregorio (de Sentmenat y de Vega. Marqués de Gironella)
His wife
María Luisa de de Sentmenat y Sans-Montrodón (Calvo de Encalada Valcarcel)
His daughter
Unknown
His father
MªAntonia de Vega Agulló-Pinós
His mother
    
Comments:
MTeresa ASPECTES FINALS DEL REGIM FEUDAL
A L'ANOIA
JOSEP RIBA I GABARRO
143
INTRODUCCIÓ
Durant ia Revolució Francesa (1789-1799), que provocaria la caiguda de
l'Antic Règim, una de les primeres mesures legislatives adoptades fou l'abolició
del feudalisme, que havia estat vigent des de molts segles enrere, amb un
arrelament que havia semblat que resultaria inamovible.
El primer article del decret de 4 d'agost de 1789 era prou taxatiu: «L'Assemblea
Nacional destrueix enterament el règim feudal i decreta que, entre els drets i
deures tant feudals com censals, aquells que siguin de la mà morta reial o per-
sonal, i a la servitud personal i els que es tinguin en el seu lloc, són abolits
sense indemnització, i tots els altres són declarats redimibles segons el preu i la
forma de rescat que siguin fixats... ».
En l'article cinquè també es precisava: «Els delmes de qualsevol naturalesa i
les rendes derivades queden abolits, sigui quina sigui la seva denominació,
inclosos els de les ordes religioses i militars, llevat dels mitjans adequats per a
subvenir d'alguna altra manera les despeses del culte diví, el manteniment dels
ministres de l'altar i els socors als pobres...».
En l'article setzè calia festejar el canvi: «L'Assemblea Nacional decreta que
en memòria de les grans i importants resolucions que s'acaben de prendre per
a la felicitat de França, sigui encunyada una medalla i es canti un Tedèum en
acció de gràcies en totes les parròquies i esglésies del regne...».
A Espanya, durant la primera meitat del segle XIX, amb intermitències va
anar sortint un llarg repertori legislatiu, que anava avançant i ensopegant. La
cronologia antifeudal més significativa és la indicada a continuació:
En la guerra de la Independència, en ocupar el tron espanyol Josep Bonaparte,
l'any 1809, una de les primeres disposicions signades fou la de suprimir tots els
drets feudals imperants.
Després serien les Corts de Cadis que, el 6 d'agost de 1811, van decretar
l'abolició de les senyories jurisdiccionals i la seva incorporació a la nació. Però
Ferran VII, per una reial cèdula de 15 de setembre de 1814, deixaria sense
efectivitat els esmentats decrets i manaria el retorn a la situació anterior.
A més, i contràriament a les resolucions franceses de 1789, que tallarien de
soca-rel el sistema feudal, en les actuacions governamentals espanyoles encara
es reforçarien les recaptacions.
Així trobem que l'any 1796, el rei Carles IV aplicaria l'extracció dels delmes
als productes agrícoles que fms aleshores havien estat tradicionalment exempts
de pagar-ne; i des de l'any 1801 implantaria l'exacció extraordinària del Novè
sobre tots els delmes, i encara que es presentava com un recàrrec provisional, de
fet es convertí en regular. Tot plegat era per obtenir recursos econòmics per
rebaixar el deute agobiant de l'administració estatal.
145
Aconliíuiació, i üuranl la guerra del Franccs (1K{),S-1K14). Ics ncccssilals del
coiiriicle bcl.lic p(M-lancii a exigir un rceàrrce del Vinlè al daiiuinl dels delmes i
les primi'eies. Aeabada la ettnlesa va eanviar-se pel payamcnl del Dot/.c.
L'adveniment del Trienni liberal eomportaria forles empentes per a
l'enderrociïnienl del feudalisme, eoni Ibrcn el decrel de 3 de novembre de I S2()
i la reial ordre de 17 de maiL' de 1921. que posarien a subhasta públiea molts
convents i propietats de les ordes religioses. La ílci de 29 de juny de 182! faria
Luia l'cdueció dels delmes en un cinc|uanta per cent.
Amb cl retorn al poder de Ferran VII. per la reial cèdula de 15 d'agost de
I.S23, totes at|uestes disposicions serien suspeses i tothom fou obligat a seguií"
els vells costLuiis i a satisfer els endarreiimenis.
Una alti'a llei tle 29 de Jidiol de IS37 manava la supi"essió dels di'cls del
cobrament dels delmes. però per conveniències financeres, l'any liS39 fou
restablerta la tributació de la meitat del delme. L'anul.lació total vingué amb la
llei de 31 d'agost de 1841, que disposava la seva substitució per la nova
contribució del «Ciilíoy Clcro».
Els aspectes de les reperctissions tributàries i judicials abolicionisies i les
incidències de la seva efecti\'ital pràctica, les trobai'cm en Lina colla de pobles
de les terres de l'Anoia, amb cl rcspatller de la documentació en cada cas i lloc.
LES SENYORIES PARROQUIALS DE SANTA MARIA DE CLARAMUNT
Dins del pcn'metre murallat del castell de Claramunt hi havia l'església
romànica de Santa Maria, la primera parròquia de la Pobla de Claramunt, amb
la seva baronia alodial i territorial, que fou paral·lela a la baronia de la Conca
d'Odena, on es cobraven els censos i els delmes. en Ics demarcacions de Ics
esglésies sufragànies veïnes, com ho foren Ics dels pobles dels eneontorns, amb
l'cscrcix de rebre l'csglcsia secular les primícies dels delmes í.|Lie eren percebuts
pels ducs de Cardona.
Precisament les rendes senyorials resultarien mis enli·ebanes als segles XVIII
i XIX pera l'atorgament de les independències parroquials respectives. La capella
de Simla Bài'bara de la Font de la Reina fou inctirporada a Santa Mai'ia tic
Capellatles l'any 1728. AccMilinuaciíi. l'anv IS67 fou rccoiiegLida la pai"rot|uialilal
de Sant .loan de la Ttii're de Clai'aniunt i tie Sant Salvador de Vilanova d'Espoia.
Si bé abans a l'any 177S foren erigits els vicai'iats de Sant Martí de Carme i de
Sant Hilai'i de Vilanova del Camí, no tingueren l'aiitont)mia fins a l'any 185 I,
seguim uns processos relacionats amb les abolicions senyoi'ials que també
afectarien Ics baronies civils.
En una certificació adreçada al bisbat de Barcelona, el 31 de gener de 1762.
mossèn Pau Solà i Gras. rector de la Pobla tIe Claramimt. s'especificaven uns
antecedents:
146
«.Les íglésies que tenia aquesta parròquia eren la matriu en lo castell, dita la
Parròquia del Castell de Clcirumunl, amb les capelles següents: la de la
Santíssima Trinitat, que avui és la parroquial; la de Sant Hilari de Vilanova del
Camí; la de Saní Martí de Carme: Ui de Sant Joan de la Torre de Claramunt; la
de Sant Salvador de Vilanova d'Espoia i la de Santa Bàrbara de la Font de la
Reina, que avui és unida a la parroquial de Capellades. Se intitulen capelles
com és de veure i consta en una acta de concòrdia que se féu de ordre del flm. i
Rdm. Sn Joan Dimes L·loris, bisbe de Barcelona, el 14 de febrer de 1577, en
poder de Bartomeu Bojlll, notari de Barcelona. A més de asso declaro que la
Pobla, Vilanova del Camí i Carme antes eren un sol terme, com consta en lo
Capbreu del Exm. Sr Duc de Cardona fet lo any 1573 i per consegüent formen
una Parròquia, junt amb la Torre, Espaia i la Font de la Reina. I sent esto aixís,
com ho és. no se deu elegir en dita Parròquia de la Pobla, més de una casa
major delmera, per no haver estat mai obligat en les capelles o sufragànies,
com lo vulgo las intitula». (Arxiu Parroquial de la Pobla de Claramunt).
1995. Es conserven dos dels Ires absis de l'església romànica del castell de Claramunt,
enderrocada I' 11 de .setembre de 1714. A la dreta la capella gòtica de Santa Margarida
En una relació annexa figuren detallades les despeses anuals; els seus conceptes
eren els següents: pel sou de dos vicaris a la Parròquia de la Pobla, 200 lliures;
pels sous d'un vicari a Vilanova del Camí i un altre a Carme, 300 lliures; per un
mosso, una majordoma i dos escolans, 320. Pels jornals de les recol·leccions de
les garbes i de la verema dels delmes i les primícies, 47 lliures; drets de capellanies
del Moll litre. Capítol, 10 lliures; per arrendament de la Casa Delmera, 50 lliures;
147
pci'atendre rExciis;U, 10 lliures. Total 937 lliures. De la suma dels ingressos
obtinguts de 1.275 lliures {6()() més 675). l'ela la liquidació hi hauria un roniancnl
a favor de la Rectoria de 338 lliures anuals.
El hishedc Barcelona. GahiuodeValladarcs. per un decret de I'l i de Juliol de
1778 havia erigit en Vicaria perpètua l'església de Sant Hilari de Vilanova del
Camf, però amb l'observació restrictiva de «/;o liaher por aliora pmporcióii
para sii formaly euícni desmembracióuy'. De la dotació ;uiual de 300 lliíu-es. la
matriu de la Pobla en pagaria i 50 i les altres 150 haurien de .sortir dels csiipcndis
i les almoines del poble.
Aquest primer pas envcr.s la independència va animar lant els vilanovins que
varen dccitlir la construcció d'una nova i gi'an església, segons el model d'edilici
que aleshores era establert per la Reial Acadèmia de San Fernando de Madrid.
Després d'aixecar les pai'cis i posar Ics teules van beneir cl nou temple l'any
1803 i postei'iorinent van aixccai'el campanar i es van acabai*els interiors i els
altars.
Fn resposta a ima enL|ucs[a del bisbat barceloní, de l'any 1810. el l'egent de la
Pobla de Claramunt, mossèn Maurici Margaril, es manifestava a la defensiva:
fe en la nuílriz de
la Pobla no lleixa a las 35 quarteras anuales». (Arxiu Pari-oc|Liial de la Pobla de
Claramunt).
Els dies 6 i 14 de juny de 1808 foren guanyades les batalles del Bruc contra
les forces de Napolcó, gràcies als soldats espanyols i suïssos i els somatenisies
de l'Anoia. Però a continuació les tropes franceses van ocupar tol cl pafs. A
Igualada van entrar quatre vegades i Ics pitjors foren la segona, del 17 de febrer
al 10 de març de 1809. i la tercera, del 22 de julii)l al 10 d'oeiubre de 1809. En
aquestes dates els IVanccsos també ocuparien Vilanova de! Camf i causaren moltes
malifetes. L|ue també afectai"icn l'església, aeabatia de guarnir.
Encara durava la guerra, quan cl 12 d'abril de 1812. el vicari de Vilanova,
mos.sèn Pau Vallès, va enviar una instància al bisbe de Barcelona. Pau de Siljar,
pei" exposa!"-li la tlílïei! situació t]Lie patien, ja que aquelles 300 lliures inicials
que havien de servir per a viure un any, ara amb l'escassedal dels aliments i la
pujada dels preus, lot just n'hi havia pera tres mesos i que per tant es necessitaven
més diners i sobretot urgia la independència de l'església vilanovina per poder
148
cobrar les rendes pròpies i aixf tenir recursos per subsistir.
Per reforçar aquestes peticions l'Ajuntament de Vilanova del Camí, el 19
d'abril de 1812, també va adreçar al bisbe una altra instància, en la qual feien les
al·legacions següents: «.Estafeíi^resi'a ya ha llegada a mas de qiiinieiUas almas
de comunión. La piedad de sits vecinos ha agouido fodos sus recursos y esfuer-
zos para construir el imevo suntuoso templo, ya conchu'do. Y ahora ha de verle
despojado de todas sus ropas y adornos, quemados sus altares, destrozculos sus
inuebles. robadas sus Umosnas y sin esperanza alguna de poder resarcír estàs
quiehras porque los frulos parroquiales de ésle recinto. que podrían servir a
este intento, se los lleva el Pàrroco de la Pobla, de cuya iglesia nada perciben.
después de erigido el nuevo teniplo parroquial con la suniuosidad v grandeza
pròpia de cualquier parròquia. Se pide de digne dar lugar a la entera y formal
desmembracióu de esta iglesia de San Hilario, de la de Santa Maria de la Pobla
de Claramunt, aplicando todos los productos que aquella percibe de este terri-
torio \ feligresíü a la manutención de la iglesia y de sus minislros». (Arxiu
PaiToquial de la Pobla de Claramunt).
: ^
1995. Església roniànica Í/C Sanin Maria de Claraniiini. A l'esquerra el portal d'accés
al castell i a la drcla les lorres castelleres
A diferència del cas de Vilanova i de la majoria dels pobles de l'Anoia, a Sant
Martí de Carme, en una asemblea popular fou acordat de canviar la festa major
i passar-la a la diada de la Mare de Déu del Carme (16 de juliol) en lloc de la
festa patronal (11 de novembre), en agraïment per haver-se lliurat l'església
nova de les destruccions de les tropes franceses: «Amb tot de cansar los enemics
tants estragos a tots los pobles que invadian, sols aquest poble de Carme, a
149
pesar de haver-lo iiivadií malles veí^ades, no e.xperiíueutaren idiií·iiii saqiieiii,
nii!i;iina desí^ràcia. del furor i rahia de aquella malvada iieiii. Sols lo poble de
Carme fou preservat, lo qual pi-ivileí^i se creu piauieni fou per la iiuercessió de
Nostra Senyora del Carme». (Llibre clc la ConiVaria del Cai-nic).
Les dues darreres esglésies que foren sulVagànics de la Pobla de ClaramunU
Ics de Carme i de Vilanova del Camí, hagueren d'esperar fins a l'any IS51, per al
seu reconeixement parroquial i cl seu soslcnimeni pel bisbal clc Barcelona.
Curiosament l'any 1957 lant Vilanova del Camí com la Pobla de Claramunl
foren incardinadcs dins cl bisbal de Vic. dcixanl la liislòrica dependència del
bisbal de Barcelona i passanl a l'ai'xiprcslal de l'Anoia i la Scgari'a. en lloc de
l'anlic de Piera i Capellades.
Dins del terme de Vilanova del Camí va coexistir la Quadra tic Vilanova, en
la partió amb cl icrme d'Igualada, que fou dependent de la baronia de Montbui
i de la jurisdicció dels comtes de Plasència i dels marquesos de Dosaigücs. Tols
els vassalls foren feligresos de Sant Hilari de Vilanova del Camí. tot i que lolhom
havia de li'ibular segons on fossin Ics possessions de cascs o terres afectades per
una o allrajurisdicció feudal.
L'any 1727, el duc de Cai'dona i Medinaceli va alorgar la demarcació nnuiici-
pal de Vilanova del Camí, però el seu domini va conlinuar sempre, malgrat les
lleis abolicionistes senyorials dels anys I SI I, 1821 i I S37. Pci'això van haver-
hi anys de plels entre els nobles i els pobles i Vilanova lambc es va defensar. La
sentencia definitiva en favor dels pobles no va arribar fins a l'any liS9S, diclada
pel Tribunal Suprem de Madrid, en la qual es confirmava cl final del règim
feudal.
LA CORT DE LA BARONIA DE LA CONCA D'ÒDENA
El castell de Claramunl. documcnlal des del segle desè. l'ou un domini del
llinatge homònim que prosperà en renlroncamenl amb el casal dels Cardona.
Pel que l'a a l'adminisíració de ta Justícia baronial ací seria activa fins a mitjan
segle XVII (el mer imperi) i fins mitjan segle XÍX (el mixt imperi). L'any 1300
Jaume II va admetre que cl vescomte Ramon Folc VI de Cardona podria portar
davant de la ciíi'ia reial dos falsificadors de moneda que retenia a la presó del
castell de Claranuinl.
Fou l'any 1306 quan Berenguer de Claramunl va formalitzar la venda de la
jurisdicció del caslell de Claramunl al vescomte Ramon Folc VI (1276-1320).
Els seus successors, els comtes i els ducs de Cardona hi desenvoluparien toies
les atribucions senyorials en els segles vinents, com ho fou la justícia feudal.
En les capçaleres de les capbrcvacions del castell de Claramunl. des del segle
XV al XVIII, es repeteix que els llocs i els lennes L\C la Pobla de Claramunl,
150
Carme. Castellolí, Monibui, Odena, Vilanova del Camí, Vilanova d'Espoia i la
Tone de Claramunt, són de la jurisdicció civil i criminal, alta i baixa, dels senyors
del castell de Cardona i que acostumen a tenir les presons de la baronia de la
Conca d'òdena en el castell de Chuamunt. (Arxiu de la Corona d'Aragó. Protocols
notarials d'Igualada).
|-Sçff ;"•!
"T^rf^^l
:w-
'^V
1975. El cíistí'll de Chirciiniiní amb la torre de l'homenatge al centre, la torre de vigilància
a la dreta i la torre de la presó a l'esquerra, són un prototipus d'arquitectura feudal
El funcionament de ia Cort del castell de Claramunt és més conegut durant
els segles XVI i XVII per la documentació dels memorials del tribunal i per la
confirmació de les partides obituàries dels ajusliciats. que consten en el registre
parroquial de la Pobla de Claramunt. (Josep Riba i Gabarró: «L·i cort de justícia
dels ducs de Cardona, al castell de Claramunt, als segles XVI i XVJh. Actes de
la XXXIX Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos de Cardona, 1994).
Els components i els mitjans principals de la Cort de la baionia de la Conca
d'òdena al castell de Claramunt foren:
a) La major autoritat delegada pel duc de Cardona fou el governador general
de la Conca d'Òdena. En els segles XVI i XVII alguns governadors foren: Jaume
Pau Franquesa (Igualada 1533-1606), batxiller en lleis i que el 1563 fou cl batlle
d'Igualada i el 1592 el batlle general de Catalunya. En els períodes dels anys
1589a 1591 i de 16ü7a 1614 ho fou Joan de Claramunt, senyor del castell de la
Torre de Claramunt. De 1615 a 1626 ho fou Francesc de Cassador, casat amb la
baronessa torredana Fulgència de Claramunt. De 1627 a 1631 ho fou Francesc
d'Aiguaviva, que tingué molts conflictes amb els habitants de la vila d'Igualada.
En els processos de l'alta justícia (el mer imperi) es podien jutjar els delictes
15
d'homicidi, lesions greus, segrest, incendi, agressió en camí, falsificació de
moneda, furts de més de 200 sous amb violència i d'altres. Les penes que es
podien imposar eren les de mort natural, mutilació de membre, assots,
desterrament, reclussió perpètua, remar forçat a galeres, entre d'altres.
b) Els jutges i assessors que actuaren en la Cort del castell de Claramunt foren
juristes i experts, que eren contractats per a cada judici pel governador general.
Entre ells hi hagueren Jaume Balaguer (1604) de Vilafranca del Penedès, doctor
en drets; Joan Carreta (1604), notari d'Igualada; Jaume Prat (1607) d'Igualada,
batxiller en lleis; Juan de Herrera (1617) de Barcelona, llicenciat en lleis; Jaume
Mestre (1617), notari d'Igualada; Bernat Joan de Viladomar (1619), llicenciat
en lleis; Jeroni Ribas (1620) de Barcelona, doctor en lleis; Francesc de Moxó
(1620) de Barcelona, doctor en drets.
Entre les sentències del període dels anys de 1575 a 1628 es troben 18
condemnats a mort (17 homes i 1 dona); Hi ha dos casos que abans de ser
penjats foren torturats. Entre els anys de 1602 i 1626 hi consten 28 empresonats,
dels quals 13 foren condemnats a remar a galeres; 2 exiliats, 10 castigats a
assots i dos ho foren amb assots marcats i tres a reclusió de diversa duració.
c) El tresorer de la baronia de la Conca d'Odena per una banda tenia assignada
la recaptació de totes les exaccions senyorials i per altra havia de disposar els
pagaments; entre aquests hi havia les despeses judicials, per a tots els conceptes.
En els casos dels detinguts que tinguessin recursos o propietats els eren
confiscades per respondre dels reintegraments de tots els costos dels processos,
des de la manutenció a la presó fins a l'execució a la forca i les exèquies
mortuòries, si s'esqueia. A cavall dels segles XVI i XVII el tresorer ducal fou
Jaume Llorens, de la Masia Mussoleres de Castellolí.
d) En l'escrivania o cúria pública del castell de Claramunt es tramitava i
custodiava tota la documentació administrativa i judicial, que gairebé tota, ací i
arreu, ha desaparegut. Durant el primer vicenni del segle XVII l'escrivania fou
arrendada a favor de Joan Pujol de Piera.
e) Al castell de Claramunt tenien les presons baronials. En l'angle nord-orien-
tal de la fortalesa hi havia la presó dels homes, amb un espai d'uns 15 m2, que
era a la planta baixa d'una torre quadrada; les reixes eren formades per unes
espitlleres obertes als quatre vents, de 80 cm d'alt per 5 a 8 cm d'ample a l'interior
i el doble a l'exterior, en uns murs de prop de dos metres d'amplada. La porta
donava a un pati interior. La presó de les dones era al seu damunt, en la segona
planta castellera, ara inexistent.
152
En una corcòrdia de 3 de maig de 1652, entre el tresorer baronal i els síndics
de les Universitats de la Pobla, Carme i Vilanova del Camí i el constructor
Bartomeu Capella, mestre de cases d'Igualada, es van pactar les obres que s'havien
de fer al castell de Claramunt: «Promet posar a punt i bé la teulada de la sala,
junt amb la canonada de fer anar l'aigua a la cisterna, i també la teulada davant
del forn i el sostre de la presó de les dones, i també alguns forats de la presó
dels homes i adobar els golfos. Prometen pagar-li 180 lliures en tres vegades i
dit Capella promet deixar-ho tot fet el dia de Sant Joan». (Arxiu Parroquial de
la Pobla de Claramunt).
f) Els escarcellers de les presons del castell de Claramunt, al segle XVII,
havien de mantenir els empresonats amb una assignació de divuit diners diaris i
no descuidar ni la vigilància ni la seguretat. Entre els anys de 1600 a 1622 hi
hagueren sis escarcellers: Jaume Parera (1600 a 1605); Joan Puig (1606 a 1614);
Bartomeu Sebastià Costabella (1615 a 1618); Joan Sotcras (1618 a 1619);
Montserrat Valls (1619 a 1620) i Joan Sotcras (1620 a 1622).
Els escarcellers vivien al castell i per això van haver-hi algunes incidències
en el conreu de l'horta de la Rectoria. Segons una comunicació del rector Josep
Marí, de l'any 1712, adreçada a Francesc de Copons i Nuix, comissari del duc
de Cardona, resultava «que alguns anys lo castellà o escarceller del castell volgué
usurpar la terra que estava closa intramurs i manaren al dit castelló, que de cap
manera pertorbés ni inquietés al Rector en la possessió de dita pessa de terra».
En les capbrevacions dels anys 1573 i 1629, fetes pels notaris Pau Castellar i
Pere Nebot, constava l'hort del Rector, com a propietat parroquial, situada al
costat dels absis de l'església romànica de Santa Maria i entre la primera mura-
lla exterior i la segona interior, amb una bassa, un safareig i el pedró de beneir el
terme en la festa de la Santa Creu el 3 de maig. A extramurs també hi havia la
Vinya del Rector.
g) La forca era un signe extern de la jurisdicció baronal. La forca patibulària
era un instrument usat per aplicar la pena de mort, que consistia en dos pals de
fusta clavats al sòl amb un altre pel travesser a la part superior, on hom col.locava
corrioles per sostenir la corda que escanyava els reus.
Les forques baronials s'aixecaven a la banda oposada a la muntanya del castell
de Claramunt, en la part baixa de la muntanya dels Mollons, a l'indret de la
cinglera del Grau, travessada la vall i a la vora esquerra del riu Anoia; el lloc era
molt visible des del camí reial de Barcelona a Lleida i a posta tenien el costum
de fer les execucions el dissabte al matí i els enterraments el dilluns. L'any 1620
hi hagué una execució a la forca plantada a l'Era del Comú i en aquest cas la
víctima fou retirada al dia següent.
153
h) Per penjar a les forques els reus condemnats a la pena capital per la Cort
del Castell de Claramunt es feia venir cada vegada al botxf del ducat de Cardo-
na. Al primer vicenni del segle XVII el càrrec fou exercit per Jaume Roset i el
seu salari per a cada execució era de vuit lliures, però en cobrava cinc si actuava
a Cardona i dotze si anava a altres senyories. Els anys 1619 i 1620 cobrava un
escreix de cinc lliures per toiturar abans de penjar.
i) EI nunci o pregoner de la baronia de la Conca d'Odena, en els documents
medievals era esmentat com a «.ciirritor publicus vocifer». Entre els dairers
anys del segle XVI i els primers del XVII, el nunci fou Joan Sbert, resident a
Vilanova del Camí. Anava pels pobles a fer les crides de tota mena a toc de com
i li pagaven dotze sous per anar a Cardona a cercar cl botxí cada vegada que
s'havia de donar compliment a les .sentències de mort.
j)En l'administració de la baixa justícia (el mixt imperi), al castell de Claramunt
actuava també la Cort de batlle, per als delictes menors. El batlle exercia de
funcionari judicial i executiu, assistit per l'escrivà i pel nunci. Podia imposar
penes pecuniàries i si bé els emoluments eren a favor del duc de Cardona, de
tres lliures en avall se'ls feia seus.
1996. El castell de Chiranmui n'siaiinil i la torre de ki presó dels homes cimb la porta al
centre i l'accés a la presó de les dones, ara inexistent
Des de mitjan segle XVII i en endavant, tot i continuar la senyoria sobre els
homes i els béns de la baronia de la Conca d'Òdena, les actuacions de la Cort ja
serien molt restringides i ja no foren dictades les penes de mort a la forca.
154
Un altre canvi fou que des dels principis de! segle XVIII, les presons feudals
des del castell de Claramunt foren traslladades a una casa del nucli urbà de la
Pobla de Claramunt. Des de l'any 1712tlnsal 1761 l'escarceller fou Jacint Miquel.
El duc de Cardona i Medinaceli des de Madrid li pagava el salari de deu lliures
anuals i completava els seus ingressos treballant de sastre. El seu fill Josep
Miquel i Solà va continuar, però ja seria el darrer escarceller, el qual els anys
1812 i 1815 tingué unes picabaralles amb el procurador ducal que pretenia de
retenir les claus de la presó, sense voler fer cas de les disposicions abolicionistes
del règim feudal, que farien desaparèixer les corts de la justícia senyorial.
En el primer decret de la Revolució francesa, l'any 1789, que abolia el
feudalisme, l'article quart no deixava dubtes: «totes les justícies senyorials són
suprimides sense cap indemnització...».
A Espanya, el rei Ferran VII, en els seus retorns al poder els anys 1814 1
1823, cuitava a desfer i anul.lar totes les reformes antisenyorials de les Corts
liberals. Un any abans de morir, aquell monarca va refrendar una modificació
judicial, amb un reial decret que abolia l'execució de la pena de mort a la forca
i ho va fer amb una justificació familiar:
yt.
vmh.ladtyUalcrM hakv/t fo^xh.o'íjHticw a/iuwrcao ildro St iamtdU cmnn..
tev-ccn Mí^auon
dtU ^m imfi>rl-Rrí,^,·„mya,/^rmcuiló, Sanin Coloma de Queralt,
Arbós, Catllar, Castellet y Gornal, Bellveln, Monlroií^, Torredembarra i Vallverd,
que se hallan en las provincias de Barcelona, Lérida y Tarragona, en el Princi-
pado de Cataluna, excepto y se resen'a expresamente el Palacio o Castillo de
Santa Coloma de Queralt y van comprendidos en la venia el dominin dtrecto.
los laudeinios, censos y lodos los derechos donüniales que el Sr Conde Santa
Coloma vendedor tiene sobre los referidos bienes y con todos los derechos y
acciones que le corresponden sobre los mismos». (folis del 48 al 50 del protocol
notarial).
1980. Les dependències del casiell de Qnenili han esdeviui^iit desfigurades i en ruïnes
«Todos los edijlcios, casas, corrales, cabanas. abnaceues y todas las tierras
cultas e incidtas que el vendedor tiene y posee en el castillo y ténnmo de Queralt
y en los pueblos y térnünos de Bellprat y Aguiló y de cousiguiente la misma
casa o Castillo de Queralt muy deteriorada, con su corral para gauado y pajar
y una grande extensión de tierra de mas de 58 cuarteras de tierra de pan llevar
y unas 240 cuarteras de terreno que habfa sido bosque y ahora no lo es por
haber sido cortados los pinós y robles de los cuales ban quedado poqui'simos y
164
estos no muy buenos, cual terreno no es útil para reducirse a cultivo. Y un
terreno llamado bosque de Ibarra, de unos SOjornales de tierra inculta, cuyos
àrboles han sido cortados, poblada solamente de brosa terrera. Y una casa
almacén para granos, compuestas de bajos y un piso, sita en el pueblo de
Bellprat, entre la calle que va a San Magín y a que va a Santa Coloma y con la
casa almacén derruida pròpia del Común de dicho pueblo».
«Todos los derechos que el Exmo. Sr. vendedor tiene en toda aquella exten-
sión de terreno sito en el termino del castillo de Queralt, conocido con el nom-
bre del Bosch del Pany y Coma y Costes de Xoliu y Coma de Na Maria, todo
junto y aglevado entre sí; a saber todos los àrboles grandes gordos y principa-
les que pueden ser buenos para serrar y para vigas y travesanos para obrar,
cortar lena a toda su voluntad y los demàs derechos que ademàs del senorío
directo de dicho bosque y demàs agregados que también son objeto de esta
venta y que reservo Don Gerardo de Queralt, en el establecimiento de 23 de
inarzo de 1550». (folis 50 a 54 del protocol notarial).
Des d'aquesta cessió senyorial practicada al segle XVI pels senyors del castell
de Queralt, el Bosc del Pany, d'unes tres-centes hectàrees, es va consolidar com
un bosc comunal del municipi de Bellprat. Entre les darreres vicissituds forestals,
l'any 1974 es va patir un incendi que va cremar la vegetació i fou necessària
una repoblació, que es va consorciar entre l'Ajuntament i l'Institut de Conservació
de la Naturalesa (ICONA). Després, l'any 1980, l'Estat el va transferir a la
Generalitat de Catalunya i el DARP (Departament d'Agricultura, Ramaderia i
Pesca), per mitjà del Servei de Medi Natural, l'ha mantingut com la forest nú-
mero 64 del catàleg d'utilitat pública i la matrícula B-3020 dels territoris
consorciats. (Josep Riba i Gabarró: «Repoblades 500 hectàrees amb un milió de
pins a l'Anoia». (Igualada, periòdic de l'Anoia núm. 3.297 de 14-03-1987).
Malgrat el despreniment de la part patrimonial catalana els comtes de Santa
Coloma continuarien tenint un alt nivell de rendes, amb les nombroses
possessions de la seva vintena de titularitats nobiliàries: sis comtats, set
marquesats i cinc baronies, entre d'altres.
El fill dels venedors del castell de Queralt i terres del terme de Bellprat, Hipòlit
de Queralt i Bernaldo de Quirós, l'any 1875, ocupava el lloc número onzè de les
contribucions estatals, amb el pagament de 53.035 pessetes per propietats a les
províncies d'Astúries, Càceres, Canàries, Salamanca, Segòvia, Sevilla, Sòria,
Toledo i Valladolid. Un any abans de morir, el 1876, fou senador per dret propi
per raó de les seves grandeses d'Espanya, la contribució que pagava i el nivell
de les seves rendes.
Els descendents han continuat heretant el patrimoni i les categories nobiliàries
dels segles anteriors i així en l'actualitat el dotzè comte de Santa Coloma és
Enrique de Queralt i Chàvarri, segons una reial carta de successió refrendada
165
pel rei Joan Carles I. (BOE núm. 36 de 11-02-1993). També hi hagueren les
renovacions dels comtats de las Amayuelas i de Tahalú i dels marquesats de
Cafiete y de Vallehermoso, amb les dignitats de les grandeses d'Espanya.
Donarem ara les rel'erències biogràfiques dels que l'oren els nous propietaris
del castell dels Queralt a Bellprat i les seves terres. Josep Safont i Casarramona
{Vic 1765 -Madrid 184l)erafil!d'un traginer vigatà i es va iniciar en els negocis
comerciant amb cotó. En la guerra del francès fou subministrador de l'exèrcit.
Després fou arrendador de delmes i el 1827 era el major cobrador de les rendes
de l'Excusat i del Novè a Catalunya. L'any 1830 es va traslladar a Madrid i
actuant de banquer féu una gran fortuna. Subministrà a l'exèrcit en la guerra
carlina (1833-1839) a préstec de l'Estat. Negocis en mines de ferro i plom. Fou
amic de Mendizabal i de Remisa, personalitats oficialment influents.
1980. Del casu'll tU {Jiifiult únicaiiwiil es loiLserva dreta la gran pareu septentrional.
amh una cantonada de bons carreus
L'hereu Jo.sep Safont i Lluch (Vic 1803 - Madrid 1861) va augmentar el
patrimoni patern i junt amb el seu pare foren els majors compradors de béns
desamortitzats d'Espanya i els principals prestadors-assentites del Govern
espanyol fins als anys de la dècada dels 1840 i uns grans detentors de paper del
deute públic. Fou apoderat i administrador dels béns del comte de Santa Coloma
de Queralt i comprador de les seves finques. Aconseguí de cobrai' indemnitzacions
pels delmes i drets senyorials interdits. Va morir sense descendència directa.
166
Va heretar del seu germà Jaume Safont i Lluch (Vic 1805-1876), que també
fou apoderat del comte de Santa Coloma de Queralt. Comerciant de teixits.
Administrador de béns nacionals d'amortització. Especulador urbanístic en
terrenys de l'Eixample barceloní. Diputat a Corts per Vic (1864). Però els
problemes financers el farien desprendre de molta part del seu patrimoni. També
va morir sense descendència. El seu germà, Manuel Safont i Lluch, heretaria les
restes de l'imperi econòmic dels Safont. (Rosa Congost: «La família Safont, el
comte de Santa Coloma i la revolució liberal». (Recerques núm. 22. Barcelona,
1989).
PAGAMENTS CENSALS ENCARA AL SEGLE XIX A IGUALADA
A la vila d'Igualada, després d'haver deixat enrere els primers segles medievals
del condomini del castell d'Òdena i del monestir de Sant Cugat del Vallès i el
d'aquest amb el condomini de la monarquia catalana, la qual n'havia fet algunes
cessions temporals, en arribar l'any 1622 el municipi d'Igualada va comprar la
meitat del domini que hi tenia el cenobi santcugatenc, amb el pagament de 3.000
lliures anuals. Fou una venda perpètua, registrada pel notari Bernat Puigvert, a
favor d'Igualada, amb la batllia i el seu terme, la jurisdicció civil i criminal, els
censos, lluïsmes, rèdits i tots els altres drets que hi tingués el monestir de Sant
Cugat del Vallès. (Joan Segura: Història d'Igualada; 1: 540).
Així els habitants d'Igualada passarien a tenir unes millors condicions
tributàries, encara que fos amb el pagament de lluïsmes més moderats i percebuts
per la hisenda municipal, davant de totes les altres poblacions dels seus
encontorns, que hagueren de continuar pagant uns lluïsmes molt superiors, a
més dels delmes, les primícies i posteriorment els recàrrecs de l'Excusat, el
Novè, el Vintè i el Dotzè, encara que fos en alguns períodes que els delmes es
vegueren reduïts a la meitat.
L'import de les 150 lliures censals i anuals a favor del monestir de Sant Cugat
del Vallès, l'any 1750, per una pragmàtica del rei Ferran VI, les pensions dels
censals foren reduïdes al 3% i això comportava que en endavant solament
s'haurien de liquidar 90 lliures, tot i el caràcter d'ésser un censal mort que el feia
irredimible. Aquesta disposició significava per als igualadins una altra reducció
més important perquè el 5% inicial de les 150 lliures, en la pràctica fou cobrat al
8% i la diferència del 3% era la que restava a l'erari municipal, que des d'ara per
aquest concepte no deixaria marge legal en els tractes de la compra i venda dels
immobles i les terres entre els particulars.
L'any 1814, i en consideració a una reclamació formulada pels gremis
d'Igualada, que argumentaven que el fonament feudalista originari del tribut
restava abolit per les Corts de Cadis en el decret de 1811, com a mesura cautelar
fou manada la suspensió de la recaptació que s'anava fent pel municipi.
167
Cinc anys més endavant i per la repetició dels requeriments provinents de la
Reial Audiència de Barcelona, l'any 1819, l'Ajuntament d'Igualada es va veure
obligat a contestar i explicar quina era la situació:
«Cuinpliendo este Ayuntamiento con lo que V.S. le previene con su oficio de
veintinueve dejuliopróximo pasado debe manifestar a V.S. que: La compra que
hizo esta Villa al Abad y Monges del Monasterio de Benedictinos de la villa de
San Cugad, y al Real Patrimonio de S.M. de los derechos Dominicales y Alodiales
que por mitad percibían en esta Villa y su termino fué bajo la imposición del
censo anual de 90 libras en favor del Monasterio y de 80 libras a el del Real
Patrimonio de Su Magestad».
«Para cubrir estos cargos se impuso la Villa un ocho por ciento sobre los
preciós de las adquisiciones perpetuas defincas rústicas y urbanas que se hi-
ciesen en el Pueblo y su termino. Esta entrada se halla en el Reglamento del
Común aprovado por el Supremo Consejo y en las cuentas anuales de Pròpies
y en la data de los dos citados censos anuales, y a esta cuota siguió el cobro
hasta que habiéndose acudido a nombre de los Gremios de Artesanos de esta
Villa al Supremo Consejo aparentando que a nombre de todos los vecinos se
había adquirido los derechos Dominicales y que por consiguiente estarían li-
bres de su pago. Su Alteza mandó con la Real Provisión dejulio de 1814 que
interín que sefallase en el expediente se suspendiese el cobro del laudemio».
«Este motivo y los estragos de la guerra que acababa de concluirse, han
causado a esta Villa un atraso de consideración en los censos del Monasterio
de San Cugad y del Real Patrimonio; de manera que en el dia se les debe unos
veinte mil reales; de que podrà V.S. venir en seguro conocimiento e instruir este
expediente con estos principales extremos oyendo el Cabildo de dicho Monas-
terio y al Administrador del Real Patrimonio de este Principado como a intere-
sados en la percepción de dichos censos cuyo cobro instan con mucha justícia y
eficàcia».
«Este Ayuntamiento en medio de este conflicto, para cubrir dicho atraso,
poder seguir en el pago de dichos censos anuales y deseosos de conciliar la paz
y armonía de esta Villa, accedia a la reducción del 8 al 3% el laudemio que se
le propuso porparte de los Gremios y en transigir en esta conformidad el pleito
con la concòrdia que fué insertada en la Real Mandataría que devuelve a V.S. Y
se persuade esta Villa vera realizados estos deseados extremos si S.A. se digna
aprovar esta transacción para poder llevaria a efecto».
«Este es la opinión del Cabildo que informa y voto general del Pueblo: V.S.
sin embargo se servirà informar a la Superioridad lo que conceptúe mas arre-
glada e importante al bien de esta Villa. Dios guarde a V.S. muchos ailos. Igua-
lada 5 de agosto de 1819. El Alcalde Pedró Fàbregas Llimona». (AHCI. Actas
del Ayuntamiento de Igualada, 1819; f.89).
168
Amb l'adveniment del Trienni liberal les condicions foren favorables per con-
tinuar sense pagar entre 1820 i 1822; però amb el retorn del rei Ferran VII,
durant la Dècada Ominosa (1823-1833), es vegueren obligats a continuar amb
les liquidacions de les quotes dels censos corrents i els endarreriments.
Després i sense solució de continuïtat, l'Ajuntament d'Igualada en els seus
pressupostos ordinaris feia la provisió per al pagament dels deutes censals contrets
en el llunyà any de 1622.
Farem la transcripció de les partides pressupostàries de les despeses dels anys
1836 i 1850, tant pel que fa a les càrregues a favor del Reial Patrimoni com a les
corresponents al monestir de Sant Cugat del Vallès, en les dues anualitats
indicades:
«A la administración del Real Patrimonio de S.M. en este Principado
one year ago
MTeresa arxiu diocesa Tarragona,
Fons Torredembarra:
Matr. 24 mar 1811.
Matrimon celebrat per l'Abat Melcior de Besalu entre el Marqués de Gironella. Pere Agulló i Mª Dolors de Rocabruna i de Zabastida. Tots dos naturals de Barcelona, expatriats d'ella, habitants de pochs mesos en esta vila.
one year ago
Ancestor search:
Search

Download our exceptional genealogy software for free

Fun & simple to use
Imports your GEDCOM files easily
Smart Matching™ technology
Supports 40 languages
 
Loading...
Loading...